canco de bressol

i jo que m'adormia entre els teus bracos

amb la boca enganxada en el teu pit

l'amor d'un home ja ens havia unit

abans d'aquell mati d'hivern en que vaig neixer

el record d'aquell temps

el vent no l'arrossega

quan estalviaves pa per a donar-me mantega

canco de bressol que llavors ja em parlava

del meu avi que dorm en el fons d'un barranc

d'un cami ple de pols

d'un cementiri blanc

i de camps de raims

de blats i d'oliveres

d'una verge en un cim

de camins i dreceres

de tots els teus germans que van morir a la guerra

ets filla del vent sec i d'una eixuta terra

d'una terra que mai no has pogut oblidar

malgrat el llarg cami que et van fer caminar

els teus germans de sang

els teus germans de llengua

i encara vols morir escoltant mallerengues

coberta per la pols d'aquella pobra terra