canco per a en joan salvat-papasseit

no soc modest

estic enamorat

d'aquests ulls meus petits

perque esguarden el lluny

i del meu front tan alt

que ho es de tant que pensa

no vull agrair res

perque no he tingut mestre

jo no prometo res

nomes camino

mullant la ploma al cor

que es on cal sucar l'eina. jo no se el que em proposo

perque el tenir un proposit no es fer feina

ja no vull allistar-me

sota de cap bandera

de la divina acracia

sere ara el glossador

de l'acracia impossible

en la vida dels homes

que no senten desig d'una era millor

i el que pensin de mi

no m'interessa gens

va entrar al mon per la porta de servei

buit el seu bagul

i un pedac al cul

era un bagul de paper que va omplir el temps

les dones i el port

l'amor i la mort

era un bagul que s'endrecava poc a poc

i esdevenia un vers cada record

per a ell la meuca es posava la roba de quan fou verge

i volaven les gavines amb les plomes de diumenge. si

per a ell els vaixells bufaven una

dos i tres vegades

i s'estimava una parella en qualsevol cantonada. si

per a ell miolaven els gats a la lluna

en els terrats. si

per a ell s'obrien vermelles les promeses i els clavells. si

per a un home prim

de rostre verdos

de llavis humits

i molt llargs els dits

per tastar millor les dones

i no era modest

i estava enamorat

dels seus ullets petits

que esguardaven el lluny

i del seu front tant alt

de tant com ell pensava

i no agraia res a qui res no li ensenyava

i el que penseu d'aixo